TERRAT, PER DAVID MONRAS ALVAREZ.




  Terrat abandonat, sol y desorientat

exiliat en foscor, després empresonat

turmentat per a viure la vida mal guanyada,

l´esperona la mort i l´hora esperada,

a l´altra cantonada.



Els records el sustenten, familia enyorada,

cel i núvolos oberts, per mig la solejada,

la nit que va ésser, tacat per les estrelles,

acariciat per l´alba, tornant de les fronteres

el sol esborrant restes.


Foc enlluernador, aixopluc de l´infern

en jorn esplendorós, objetiu del gran roig.

¿Quina mà inmortal, quin ull tan ple de goig

aconseguí traçar, tal simètric contorn,

frágil y sense amor?

El teu cor destronat, es fon amb la natura,

s´uneix per formar murs, coberts per verds fullams.

No hi ha fred penetrant, ni hi ha glaç sense cura

que assoleixi aturar, el batejos constants

que fugen per las valls.

Oh condemnat terrat, mon esperit t´enveja

no importa el final, ni el cruel temps de espera

Oblida el teu recel, viu l´instant alleujant

que et va commemorar, com l´últim tripulant

en l´aigua amenaçanta.